Etiqueta: mujeres

  • CÁNDIDA

    CÁNDIDA

    Programación Principal

    TERCERA TEMPORADA

    Del  31 de març al 11 d’abril de 2021. Dc, Dj, Dv, Ds, Dg, 20h.

    Atenció: el dijous 8 d’abril la funció és a les 19h i després tindrem un col·loqui post-funció amb l’Anna Tamayo (actriu i autora de Càndida), la Serena Brigidi (Mare, Doctora en Antropologia Mèdica, docent i investigadora en violència obstètrica), la Chiara i la Gaia Capece (Matrones-Acupuntores especialistes en teràpies naturals)

    Entrades entre 8€ y 16€

    Espectacle en Castellà. Durada: 60 minuts

    comprar entradas

    [wooslider slider_type=”attachments”]

    SINOPSI


    Cándida és un “solo” canalla i personal en el que l’Anna conta, canta i balla la seva experiència amb els fongs vaginals.

    L’actriu, acompanyada de la música Joange i del seu violí, es riu del seu propi drama utilitzant tots els recursos que té al seu abast.

    Amb sarcasme i amb tendresa, amb humor i titelles, amb la seva veu i amb el seu cony, l’Anna converteix una íntima confessió en un espectacle irreverent, emotiu i alliberador.

     

    FITXA ARTÍSTICA


     

    Idea original: Vagina de l’Anna Tamayo
    Autoria i direcció: Anna Tamayo

    Música en directo:  Joange (primera setmana)/Arnim Scheidel (segona setmana)
    Acompanyament art terapèutic: Mercè Alegre
    Ajudants de direcció: José Tobella, Mercè Alegre, Raquel Loscos
    Interpretació: Anna Tamayo, Joange
    Composició musical: Joange
    Assessora de moviment: Valentina Azzati

    Veu en Off: José Tobella
    Escenografia: Bárbara Massana
    Disseny d’il·luminació: Valentina Azzati
    Cartell i teaser: Núria Gàmiz

    Fotos: Josep Tobella
    Amb la col·laboració de IATBA (Institut d’Art teràpia de Barcelona) i Espai104.

     

     

  • CÁNDIDA

    CÁNDIDA

    Programación Principal

    VERSIÓ STREAMING EN DIRECTE creada especialment per a SCENIKUS

    Divendres 26 de juny, 21 hores.

    Entrades: 1,99€

    Espectacle en Castellà. Durada: 60 minuts

    comprar entradas

     

    [wooslider slider_type=”attachments”]

    SINOPSI


    Cándida és un “solo” canalla i personal en el que l’Anna conta, canta i balla la seva experiència amb els fongs vaginals.

    L’actriu, acompanyada del Joange i del seu violí, es riu del seu propi drama utilitzant tots els recursos que té al seu abast.

    Amb sarcasme i amb tendresa, amb humor i titelles, amb la seva veu i amb el seu cony, l’Anna converteix una íntima confessió en un espectacle irreverent, emotiu i alliberador.

     

    FITXA ARTÍSTICA


     

    Idea original: Vagina de l’Anna Tamayo
    Autoria i direcció: Anna Tamayo
    Acompanyament art terapèutic: Mercè Alegre
    Ajudants de direcció: José Tobella, Mercè Alegre, Raquel Loscos
    Interpretació: Anna Tamayo, Joange
    Composició i música en directe: Joange
    Assessora de moviment: Valentina Azzati

    Veu en Off: José Tobella
    Escenografia: Bárbara Massana
    Disseny d’il·luminació: Valentina Azzati
    Cartell i teaser: Núria Gàmiz
    Amb la col·laboració de IATBA (Institut d’Art teràpia de Barcelona) i Espai104.

     

     

  • A la orilla del mundo

    A la orilla del mundo

    Programación Principal

    CICLE DONA’M VEU/DONA AMB VEU

    Del 24 al 27 d’octubre. Dj, Dss, Dg, 21 hores. Entrades entre 8€ i 16€

    El dia de l’estrena el Consolat de Suïssa convida a una copa de benvinguda amb degustació de formatge suís.

    Divendres 25 d’octubre funció especial #TeenFriday2019, 18 hores.

    Espectacle en Castellà. Durada: 55 minuts

    comprar entradas

    [wooslider slider_type=”attachments”]

    SINOPSI


    Aquests dos no tenen res d’especial què fer més que observar la vida i descobrir els seus misteris.

    Per què caiem cap avall?

    Fins a on van les estàtues fetes d’aire?

    Quan vindrà l’ocell que ens regalarà una ploma?

    A què s’assemblarà la fi del món?

    Un respon per la passió i l’espontaneïtat que li dicta el seu instint. L’altre reflexiona, observa, segueix els racons del seu esperit.

    En petits diàlegs graciosos i poètics, l’autor de «Miche i Drate» ens parla del nostre impuls a qüestionar-nos i a raonar en aquest món des de la nostra més tendra infància, tocant així el cor de la nostra humanitat.

    FITXA ARTÍSTICA


    Título original: Miche et Drate
    Autor: Gerald Chevrolet
    Traductora: Kembly Aguilar

    Actuació, Creació de Titelles: Paola Busca
    Realització de Titelles: Alfredo Iriarte i Naomi Purro
    Direcció: Daniele Chevrolet
    Música: François Gendre
    Escenografia: Helene Bessero, Alexis Thiemard
    Vestuari: Angelina Aomar
    Disseny de Il·luminació: Jose-Manuel Ruiz
    Tècnica: Pierre-Alain Rolle
    Difusió: Claude Grin 

     

    Amb el suport de: Cantó de Friburg, Loteria Romande, Fundació Ernst Goehner

    https://www.guignol.ch/

    El grup «le Guignol à Roulettes» va ser creat el 1981 per Pierre-Alain Rolle i Marie-Dominique San Jose-Benz qui formen des de llavors la direcció artística del teatre. Es dedica al teatre de titelles.Com ho diu el seu nom (Guinyol sobre patins- o guinyol sobre rodetes) el grup és itinerant. Del personatge de Guinyol hem heretat l’esperit de llibertat així com el no-conformisme. Defensem un teatre a prop, lliure i imaginatiu.

    Li Guignol à Roulettes aquesta instal·lat a Friburg, a Suïssa i desenvolupa la majoritat de les seves activitats en aquest país.

    La participació a festivals internacionals i les gires a Europa són una part important de l’activitat del Guignol à Roulettes.

    Agraïments al Consolat de Suïssa per al seu patrocini el dia de l’estrena

     

    Amb el suport de:

     

  • Regreso al camí de la retirada

    Regreso al camí de la retirada

    Programación Principal

    CICLE DONA’M VEU/DONA AMB VEU

    Dimecres 09 d’octubre. 21 hores. Funció única amb col·loqui amb l’historiador Jordi Barra

    Entrades 10€

    Espectacle en Català i Castellà. Durada: 25 minuts + col·loqui amb l’historiador Jordi Barra

    comprar entradas

    [wooslider slider_type=”attachments”]

    SINOPSI


    Després de la mort del dictador Francisco Franco, la Roser, una dona catalana que ha viscut tota la vida a l’exili, torna a recórrer la terra de la seva infantesa.

    Els records del final de la guerra i la fugida de Catalunya es faran presents.

    FITXA ARTÍSTICA


    Autora i directora:  Marcela Terra

    Actriu: Padi Padilla

    Vídeo: Lucía Rojas Maldonado

    Companyia: Meridiano 70ymedio Teatro

    La companyia Meridiano 70ymedio Teatro neix a Xile l’any 2000, on de la mà de la seva dramaturga, Marcela Terra,  presentarà diverses obres al Festival Internacional de Teatro a Mil (FITAM) : Crónica de una muerte anunciada, Reflexiones sobre una vida absurda o te necesito tanto padre i Ofelia.

    La trajectòria de la companyia a Barcelona comença l’any 2002 amb la invitació a participar en el II Encuentro de Mujeres en Escena, en què estrenarà l’obra Desterradas. Més tard, al 2004, estrena Cortázar: algo bestiario, ciertos cronopios, obra basada en contes de Julio Cortázar, que es manté en cartell durant quatre mesos a Barcelona.

    El 2006 estrena Entre les ones. Virginia Woolf, paraula i vida, que es va presentar a la 11ª Mostra de Teatre de Barcelona i va obtenir la nominació al premi a la millor actriu per Padi Padilla. Durant el 2007, aquest espectacle es va poder veure en diverses sales de Catalunya i València. 

    Entre el  2010 i el 2012, la seva obra Simone  es va presentar a les sales Maria Plans de Terrassa, Teatre de Ponent de Granollers, Nau Ivanow de Barcelona, Sala Trono de Tarragona, Sala Institut del Teatre de Vic, Carme Teatre de València, L’Obrador de la Sala Beckett, l’Espai Brossa i al Círcol Maldà de Barcelona.

    L’any 2012, estrenarà el monòleg La Espera, peça que va ser readaptada el 2014 per fer temporada a La Seca-Espai Brossa. Un any més tard, participarà amb l’ obra de microteatre  El Duelo en el Festival NanoTeatre de Barcelona i presentarà el workshop  La Danza de las Cabezas al Parc Sandaru.

    El 2017, en col·laboració amb Hand made theatre estrenarà l’espectacle multimèdia La Historia de Alicia al otro lado del espejo. Seguidament, el 2018, participarà amb l’obra Chejovianas 1973 al Festival de Microteatre del Teatre Akadèmia, on va rebre menció especial del jurat. Aquest mateix any, portarà a escena Ícaro,  obra  de l’escriptor i filòsof Albert Lladó, que es presentarà al teatre Tantarantana i al Festival Tercera Setmana de València. 

    Enguany estrena, al Festival Test d’Avinyó,  el seu darrer espectacle Regreso al camí de la retirada, peça de microteatre en gira i reestrena el monòleg La Espera a la Sala Fénix de Barcelona.

     

     

  • La espera

    La espera

    Programación Principal

    CICLE DONA’M VEU/DONA AMB VEU

    Del 03 al 20 d’octubre. Dj, Dv, Dss, Dg, 21 hores.

    Col·loqui postfunció amb Jordi Barra el Dissabte 12 d’octubre

    Entrades entre 8€ i 16€

    Espectacle en Castellà. Durada: 75 minuts

    comprar entradas

    [wooslider slider_type=”attachments”]

    SINOPSI


    Una dona espera notícies del seu marit, membre de la Resistència Francesa, que ha estat deportat a Alemanya.

    Inspirada en una història real, aquesta obra és una reflexió entorn de la desesperació de l’espera i les maneres amb què es manifesta: el temps, el tancament, els somnis, l’insomni, la nostàlgia, l’esperança…

    Però aquesta història és també la història de totes les dones que esperen el seu marit o els seus fills desapareguts per les guerres, les dictadures i els abusos polítics.

    FITXA ARTÍSTICA


    Autora i directora: Marcela Terra
    Actriu: Padi Padilla
    Disseny d’escenografia: Marcela Terra
    Vestuari i il·luminació: Consuelo Barrera
    Vídeo: Cristina Raso Boluda
    Edició de Tràiler: Zoe Catsaras
    Fotografia: Xavier Basiana i Giorgio Ceradelli
    Disseny gràfic: Patricia Avedaño
    Producció Meridiano 70ymedio Teatro

    La companyia Meridiano 70ymedio Teatro neix a Xile l’any 2000, on de la mà de la seva dramaturga, Marcela Terra,  presentarà diverses obres al Festival Internacional de Teatro a Mil (FITAM) : Crónica de una muerte anunciada, Reflexiones sobre una vida absurda o te necesito tanto padre i Ofelia.

    La trajectòria de la companyia a Barcelona comença l’any 2002 amb la invitació a participar en el II Encuentro de Mujeres en Escena, en què estrenarà l’obra Desterradas. Més tard, al 2004, estrena Cortázar: algo bestiario, ciertos cronopios, obra basada en contes de Julio Cortázar, que es manté en cartell durant quatre mesos a Barcelona.

    El 2006 estrena Entre les ones. Virginia Woolf, paraula i vida, que es va presentar a la 11ª Mostra de Teatre de Barcelona i va obtenir la nominació al premi a la millor actriu per Padi Padilla. Durant el 2007, aquest espectacle es va poder veure en diverses sales de Catalunya i València. 

    Entre el  2010 i el 2012, la seva obra Simone  es va presentar a les sales Maria Plans de Terrassa, Teatre de Ponent de Granollers, Nau Ivanow de Barcelona, Sala Trono de Tarragona, Sala Institut del Teatre de Vic, Carme Teatre de València, L’Obrador de la Sala Beckett, l’Espai Brossa i al Círcol Maldà de Barcelona.

    L’any 2012, estrenarà el monòleg La Espera, peça que va ser readaptada el 2014 per fer temporada a La Seca-Espai Brossa. Un any més tard, participarà amb l’ obra de microteatre  El Duelo en el Festival NanoTeatre de Barcelona i presentarà el workshop  La Danza de las Cabezas al Parc Sandaru.

    El 2017, en col·laboració amb Hand made theatre estrenarà l’espectacle multimèdia La Historia de Alicia al otro lado del espejo. Seguidament, el 2018, participarà amb l’obra Chejovianas 1973 al Festival de Microteatre del Teatre Akadèmia, on va rebre menció especial del jurat. Aquest mateix any, portarà a escena Ícaro,  obra  de l’escriptor i filòsof Albert Lladó, que es presentarà al teatre Tantarantana i al Festival Tercera Setmana de València. 

    Enguany estrena, al Festival Test d’Avinyó,  el seu darrer espectacle Regreso al camí de la retirada, peça de microteatre en gira i reestrena el monòleg La Espera a la Sala Fénix de Barcelona.

    PREMSA


    …Maravellat per ser afortunat de veure un dels espectacles, sinó, L’ESPECTACLE més interessants d’aquest any…Una interpretació magistral, brutal, excepcional, exelsa…no trobo la paraula per descriure aquesta actriu TOTAL. Padi Padilla ens fa una clase magistral del que es interpretar no només desde el cap, sinó de l’emoció, de l’organicitat més natural. Cos-emoció-paraula fan una unitat perfecta…El text de l’obra, un bombonet delicat, dur, colpidor, crític, amb un lleu sentit d’humor …Marcela Terra poéticamente ens acaricia per a poder ficar-se lleument dins nostre… Felicitats per aquesta gran obra d’art!…
    Albert Compañó Galo. Actor y Director

    La Espera busca submergir-nos en un estat d’ànim. (…) treball impecable de la granollerina Padi Padilla, capaç de fer riure i plorar com poques…
    Josep Barbany, El 9Nou. Granollers, Barcelona.

    La autora ha tomado la figura de Duras como punto de mira, pero es evidente que podría sustituirla por muchas mujeres chilenas anónimas, víctimas de la brutalidad de la represión pinochetista (…) El personaje de Duras es interpretado eficazmente por Padi Padilla (…) una puesta en escena poética y sugestiva.
    Nel Diago, Revista Turia.

     

     

  • La mirada interior

    La mirada interior

    Programación Principal

    CICLE DONA’M VEU/DONA AMB VEU

    Del 26 al 29 de setembre. Dj, Dv, Dss, Dg, 21 hores.

    Entrades entre 8€ i 16€

    Espectacle en Castellà. Durada: 75 minuts

    comprar entradas

    [wooslider slider_type=”attachments”]

    SINOPSI


    La Mirada Interior, un viaje teatral hacia la cordura. El texto, un monólogo escrito y dirigido por Charlie Levi Leroy e interpretado por Raquel Arigita, es una poética y certera reflexión en torno a los límites entre la razón y la locura.
    Es la historia de algunas mujeres que, a lo largo del tiempo en que permaneció abierto el Lennox Mental Hospital de Nueva York (1920-1994), estuvieron encerradas en la habitación 513 y fueron sometidas a crueles tratamientos (electroshock, terapia del coma de insulina, lobotomías y otras vejaciones y torturas) que, supuestamente, perseguían curar su enfermedad mental. Sobre un escenario que representa esa estancia número 513, Raquel Arigita va dando vida a estas pacientes enajenadas que se debatían entre la insania y la lucidez, entre la locura y la cordura de romper ataduras y elegir cómo vivir. Un leve giro a su cabello, la modificación de algunos músculos de su cuerpo o la variación del timbre de la voz son los recursos que emplea la actriz para que, una tras otra, aparezcan en escena esas mujeres atormentadas que pasaron por un lugar de encierro que albergó, a lo largo de su historia, más de 3.200 enfermas. Charlie Levi Leroy escribe y dirige este drama lleno de poesía, este arriesgado texto cargado de feminidad, que engancha al espectador a medida que se suceden los desgarradores testimonios y las historias de las víctimas del inhumano régimen de un sistema psiquiátrico ya erradicado. Este monólogo de desdoblamiento deja en el público un extraño dulzor de boca, ese que tiene saberse libre, aceptarse en la libertad y poder salir del encierro interior.

    Loco no es el que pierde la cabeza, sino el que pierde todo menos la razón.

    FITXA ARTÍSTICA


    Text i Direcció: Charlie Levi Leroy
    Música: Charlie Levi Leroy/Aquiles Roggero
    Intèrpret: Raquel Arigita
    Gestió i Producció: Beatriz Ortega/Jerónimo Producciones
    Escenografia: Sara Ayala
    Il·luminació i So: Rocío Pin-Art

    PRENSA


    JAVIER VALLEJO/ El País
    Los colores de la locura, entendida como extravío del alma. Charlie Levi Leroy, actor, director, autor y psicólogo, hace un breve mosaico de personajes aquejados de graves patologías en La mirada interior, soliloquio de soliloquios interpretado por Raquel Arigita. En un cubo blanco inmaculado cuyas reducidas dimensiones evocan la habitación de un psiquiátrico, la actriz encarna sucesivamente a siete mujeres que sufren trastornos psicóticos: no figura ningún psicópata porque estos, desafortunadamente, siempre anduvieron sueltos, integrados y escalando posiciones faraónicas en la pirámide social. De la fijación que los personajes tienen con sus amantes o con quienes abusaron sexualmente de ellas, podría desprenderse que sus graves desequilibrios psíquicos son efecto de eso, pero más bien creo que en todos los casos el incidente amatorio se convirtió en centro gravitacional nuevo de una patología anterior. De los siete, el texto con más vuelo, el más sugestivo y ambiguo, es el del enamorado ignorante de estarlo de dos gemelas que se turnan en sus citas, que podrían ser en realidad una sola mujer desdoblada cuyo brote alcanza la intensidad del que Polanski mostró en Repulsión. Raquel Arigita los interpreta con voces y actitudes marcadamente diferentes, cargando las tintas en el de la lesbiana que evoca a su apedreada Mari- Gaila (Divinas Palabras) y en el de la asesina. La prefiero en sus registros más naturales. Sobre todo en el monólogo octavo, el de mayor extensión, de corte autoconfesional, en el que autor y actriz cosen sutilmente pasajes característicos de los siete anteriores. Un buen final, llano y en alto, para un espectáculo que hará gira por sudamérica.

    LA MIRADA INTERIOR
    de María Matos.
    Durante los 80 minutos que dura “La mirada interior”, el público escucha en la voz de Raquel Arigita, los intrigantes testimonios de varias mujeres que pasaron por la habitación 513 del Lennox Mental Hospital de Nueva York. La frontera entre la razón y la cordura es una línea difusa, subjetiva, cambiante. A menudo los trastornos mentales pasan desapercibidos, se ocultan tras una aparente normalidad, y en otros casos, las decisiones coherentes son vistas como riesgos innecesarios que rozan la locura. Raquel Arigita oscila en ese limbo, una cuerda floja a la que sube a los espectadores en “La mirada interior”. Durante los 70 minutos que dura la función, el público escucha los intrigantes testimonios de varias mujeres que pasaron por la habitación 513 del Lennox Mental Hospital de Nueva York. Observa sus extraños comportamientos, sus actitudes infantiles o paranoicas; presencia sus inestabilidades, sus miedos y sus recuerdos inventados. Sin embargo, sobre el escenario sólo observa una figura, que imperceptiblemente se desdobla en numerosos personajes con la sola ayuda de una goma de pelo que guarda alrededor de su muñeca y la variación de la gravedad de su voz. Unas telas transparentes encierran la historia en un cubo que reconstruye las pequeñas proporciones de la 513. En su interior, una cama, una mesilla y un sinfín de sentimientos que luchan por desbordar los límites impuestos, las fronteras de la cordura. La intensidad crece gracias al juego de luces de la escenografía, fuertes tonalidades frías o cálidas que contrastan con el blanco enfermizo de la habitación cada vez que se sucede un supuesto cambio de escena, o de personaje. Estos elementos son los únicos acompañantes de las mujeres, que dejan al descubierto su interior tanto como su cuerpo, cubierto ligeramente con una bata de hospital. Arigita sabe transmitir la feliz claustrofobia del cubículo, la inocente ignorancia de sus habitantes, y transforma su personalidad en cuestión de segundos, impactando y sobresaltando al espectador. Pese a los primeros minutos de confusión, en los que no sabe lo que está presenciando, su impecable interpretación le engancha, emociona y le hace entrar en su fantasía esquizofrénica, para que unos instantes antes de finalizar, el texto dé un giro de tuerca y la cordura, o la locura sensata, aparezcan en escena.

    LA MIRADA INTERIOR.
    by Gema Sánchez Hernández
    “Los artistas estamos todos locos” dice Raquel Arigita en su magnífica interpretación en La mirada interior escrita y dirigida por Charlie Levi Leroy. La frase se las trae pues, como toda la obra, está llena de profundidad, de simbolismo, de palabras sensibles que llegan con facilidad al corazón y de inmediato las procesas como pequeños fragmentos de tu propia experiencia vital y te sientes comprendida en aquel espacio íntimo dónde nada es real pero todo es verdadero. Así es la magia del teatro, una potente alquimia que te envuelve cuando te encuentras en una obra que ha sido creada con el alma de un grupo de artistas los cuales con mucha valentía se muestran como son: vulnerables. Aunque a mí me va más el drama cómico, La mirada interior me ha llegado al alma, quizá porque soy mujer, tal vez porque pertenezco al grupo de los catalogados como locos por ser diferentes o simplemente porque está bien hecha. Una sola actriz asume con gracia, destreza y sin juicios el reto de interpretar a siete mujeres clausuradas por locura y a sí misma. Este es síntoma de que por detrás hay una dirección impecable. El texto es brillante, y la escenografía el reflejo de toda la obra: sencilla y sublime. Se nota que es un trabajo que lleva el sello del amor, que está hecho por gente que ama lo que hace y por tanto disfruta haciéndolo y compartiéndolo.

    LA MIRADA INTERIOR
    Revista La Tarántula.
    La locura, a veces, no es otra cosa que la razón presentada bajo diferente forma. Lo primero que te llama la atención es la escenografía: una composición de caja enorme blanca con una sencillez de blancura que se cuela en la retina; una especie de celda con una estética aséptica y demoledora. Representa la habitación 513 del Lennox Mental Hospital (New York), o más bien encierra la historia de miles de mujeres que a través de los tiempos han impregnado ese espacio del extraño olor de la locura o de la cordura que no se correspondía a su tiempo. De debajo de las sábanas se erige una mujer que después será varias: Raquel Arigita es la actriz. Y ya no volverá mas a la cama, porque tiene mucho que hacer en escena. Mucho que desgarrarse el alma en una suerte de acto tan natural como el que se lima las uñas. Un desgarro interior lento, elegante, preciso, sin aspavientos de actriz engolada. Y podría haber caído en ello, porque es lo loco lo que representa, y no una locura si no varias, de diferentes calibres y condiciones. Pero Arigita lo hace con la soltura de las que no se despeinan después de batallar con miles de gigantes, con la gracia de las que han pisado escenarios y saben como pisarlos, porque solo da un leve giro a su cabello, modifica algunos músculos de su cuerpo, varia el timbre de la voz y aparecen en escena unas tras otras mujeres que pasaron por el lugar de encierro de la, tal vez, enajenación. Charlie Levi Leroy escribe y dirige este drama lleno de poesía, dotándolo de un texto cargado de feminidad y complejo de interpretar pero delicioso para cualquier actriz que se disponga a transitarlo por el camino correcto para conectar con el público y dejarlo petrificado mientras se va transformando en uno u otro discurso. Raquel Arigita engancha, naturalizando frases de insania con frases de cordura en las que se dibujan con trazo firme las historias de amor como motivo del estado mental de cada personaje. Pero aún hay más, porque el autor no solo construye un monologo de desdoblamiento si no que le adorna con giro final de vuelta de tuerca. Un giro, que si hemos aprendido a no juzgar durante la función, deja un extraño dulzor de boca. Ese que tiene el saberse libre, el aceptarse en la libertad y el poder salir del encierro interior. Porque fíjense, la función se llama La Mirada interior, no la habitación 513 que es desde donde parte el periplo de las diferentes enajenadas. No es la locura el trasfondo, si no la cordura de romper ataduras y elegir como vivir. Cordura y locura en un baile circular. Un vals acompasado en el que los pasos que dan vueltas se van construyendo con la misma melodía de palabras para lo loco que para la sensato. La Mirada Interior es un interesantísimo trabajo que arriesga tanto en lo poético, lo histórico como en lo reflexivo. Cuando termina, con ese final que parece un continuo más que un “se acabó la función” (característica de los puntos y seguidos que acostumbra el autor y director en sus obras) se nota una ovación sincera entre el público, ya que lo que hemos visto parte de la sinceridad y el público devuelve lo mismo.

    LA MIRADA INTERIOR
    de Victor Claudín
    Nos cuentan por escrito, antes de asistir a la representación de “La mirada interior”, que desde 1920 en que se fundó el Lennox Mental Hospital en Nueva York, hasta 1994, año en que fue clausurado, pasaron por sus habitaciones más de 3.200 mujeres. Los tratamientos más usados para la enfermedad mental eran electroshock, terapia del coma de insulina, lobotomías y otras vejaciones y torturas. Uno de los muchos establecimientos de ese tipo repartidos por la toda la geografía mundial hasta hace bien poco, y cuyo estilo aún se maneja en demasiados actualmente. En el escenario, Raquel Arigita nos traslada espléndidamente a aquel dolor, tan eterno, a través de un texto impecable de Charlie Levi Leroy. “Loco no es el que pierde la razón… sino el que pierde todo menos la razón.” Eso es lo que vamos sintiendo con Raquel delante. No lo aprendemos, porque probablemente ya esté en nuestro balance intelectual, sin embargo su desesperanza nos supura hasta arrancarnos las lágrimas, descorazonándonos por una realidad que, sin precisar el referente histórico, nos rodea. Lo reconocemos, en lo que también nos afecta. Raquel lleva el pelo recogido, ahora se lo suelta echándoselo por delante de la cara, más tarde se muerde la bata de enferma, de prisionera, o sencillamente se da la vuelta con un gesto revirado, porque con mínimas modificaciones externas cambia de víctima, de personaje. Así hasta un total de ocho casos, ocho mujeres que fueron habitando la habitación 513, una tras otra. Ocho historias que recrea con algunos datos, hacen falta pocos: siempre vienen de la violencia para concluir en otra manera más sofisticada de la misma raíz, hasta sentirse ya fuera de la vida, un puro despojo que a nadie importa. Desde su condición de mujeres, queriendo ser felices con pocas cosas, pero sustanciales. El comienzo casi nos lo dice todo: la mujer, Raquel, está bajo la sábana, acurrucada en el camastro, tapada por entero, escondida para aislarse del mundo cruel que la ha maltratado, que la ha violado, que la ha dañado, y que ahí l blanco. Espectacular la puesta en escena, por una sencillez que lo explica todo, que todo lo contiene. Raquel nos cuenta, o pudiera ser Charlie, que la salida a la violencia, tal vez también a la locura, a lo que quienes mandan consideran enajenación, es la interpretación, el salir de uno mismo, es teatro. Monólogo desquiciado. Es la resolución. Sobre el escenario se profesionaliza la psicosis y la esquizofrenia. En él la actriz, el actor, son todo lo que pueden llegar a ser, y así nos lo enseña
    Raquel, magistralmente, encogiéndonos el corazón. Y así terminamos ese viaje por el sufrimiento de alrededor de una hora que nos abandona en la calle, conmocionados.

     

     

     

     

     

     

     

  • BLACKFACE

    BLACKFACE

    Programación Principal

    CICLE DONA’M VEU/DONA AMB VEU

    Del 04 al 22 de setembre. Dc, Dj, Dv, Ds, Dg, 21 hores. Atenció: el 21 de setembre no hi ha funció

    Entrades entre 8€ y 16€

    Espectacle en Castellà. Durada: 75 minuts

    comprar entradas

    [wooslider slider_type=”attachments”]

    SINOPSI


    Blackface y otras vergüenzas és el segon espectacle de la companyia No es país para negras.

    El terme Blackface en anglès serveix per referir-se a les persones blanques que es pinten la cara de negre, generant una caricatura de la població negra.

    En aquest nou espectacle la creadora ofereix la seva mirada crítica sobre la “història oficial” de la comunitat afrodescendent a Espanya.
    Partint de celebracions i fets que resulten racistes, vol qüestionar i posar en relleu com aquests impacten en l’imaginari cultural de la societat.

    FITXA ARTÍSTICA


     

    Creació i interpretació: Silvia Albert Sopale
    Coach dramatúrgic: Denise Duncan
    Música: Miguel Zamora
    Efectes de so: Maguet Dieng
    Disseny de llums: Albert Julvé
    Vestuari: Gina Baldé
    Visuals i fotos: Heidi Ramírez Espinoza
    Maquinista: Lluis Anglés Marimón
    Disseny gráfic: Enric Huguet
    Producció: Chechu García, Karel Mena
    Agraïments: T.I.C.T.A.C, Edmundo Sepa, Yast Solo, Justo Bolekia Boleká, Lisa Okpala Poprawa, Alma Angles Albert, Lluis Anglés Marimón, Inongo Vi-Makomé, Francisco Zamora Loboch, Carla Rovira, Raúl Beldarrain, Juana Nguema Ateme.
    Amb la col·laboració de Sala Fènix.

     

  • NO ES PAÍS PARA NEGRAS

    NO ES PAÍS PARA NEGRAS

    Programación Principal

    SEGONA TEMPORADA

    Del 02 al 24 de maig de 2019. Dj, Dv, Dss, Dg, 21 hores.

    Divendres 03 de maig col·loqui post-funció moderat per recomana.cat

    Entrades entre 8€ y 16€

    Espectacle en Castellà. Durada: 60 minuts

    comprar entradas

    [wooslider slider_type=”attachments”]

    SINOPSI


    Sant Sebastià 1976, neix Silvia Albert Sopale una nena negra en una família de negrxs a un país de blancxs. Al costat d’ella viurem 40 anys i veurem com les cançons populars i anuncis televisius van marcar a una generació.
    Representant diversos personatges i servint-se del llenguatge físic ens mostrarà humorísticament diferents punts de vista sobre: el racisme, la sexualitat de la dona negra i la identitat.
    Viatjarem a l’Àfrica on l’espectador descobrirà que tot i ser la terra mare aquest tampoc és el seu lloc.
    Es servirà dels seus records i dels de tota una comunitat per explicar part de la història no explicada fins al moment, la història de les dones negres Espanyoles.

    “No es país per negras” és una comèdia dramàtica, que et congela el somriure

     

    FITXA ARTÍSTICA


     

    Actriu: Silvia Albert Sopale

    Direcció: Carolina Torres Topaga

    Text: Silvia Albert Sopale amb la col·laboració de Carolina Torres Topaga i Laura Freijo Justo

    Moviment: Chechu Garcia

    Espai escènic: No somos Woopi Goldberg 

    So: Silvia M.Aranda

    Il.luminació: Alberto Barberá

    Vestuari: Eugenia Gusmerini

    Fotografía: Tony Payán, Joan Linuxbcn Martínez

    Amb el suport de: Hibiscus Asociación de Afroespañolas y afrodescendientes i Colectivo ob-scènics

     

     

  • MIRTA EN ESPERA

    MIRTA EN ESPERA

    Programación Principal

    TERCERA TEMPORADA

    Del 04 al 28 d’abril de 2019. Dj, Dv, Dss, Dg, 21 hores. Atenció: el día 11 de abril no hi ha funció.

    Entrades entre 8€ y 16€

    Espectacle en Castellà. Durada: 75 minuts

    comprar entradas

    TRAILER


    [wooslider slider_type=”attachments”]

    SINOPSI


    “Mirta en espera” és un monòleg que beu del clown i el gènere musical per fer una paròdia dels contes de fades en què el príncep ve a salvar la princesa desvalguda. La protagonista vestida com a tal, repassa els clixés i trampes d’aquest tipus de relació única, respecte a la qual sembla que en aquesta societat no hi ha més alternativa de tenir.

    A través del seu relat va desmuntant també el somni de constant progrés i vida perfecta, amb el que inevitablement hem crescut a força de pel·lícules, sèries i cançons. Aquest somni que ens atrapa en futuribles altres vides. Mirta és actriu i vol viure de la seva professió i la seva trobada amb el públic es converteix en una sàtira del món artístic on moltes vegades el que menys importa és l’art.

    Al capvespre en què es desenvolupa l’obra, ha quedat amb un representant que vol que formi part de la seva nova agència. I ella, que tant ha esperat una oportunitat així, està immensament feliç davant la cita. Però en el fons, no sap si espera l’èxit o l’amor, i les històries que va relatant sobre la professió es barregen amb el desamor i els malentesos.

    Mirta viu la vida com si fos una pel·lícula … I sembla que el seu clímax està a punt de succeir.

    FITXA ARTÍSTICA


    Escrita, dirigida i interpretada per Ángela Palacios

    Ajutant Direcció: Jose Antonio Puchades Carlos Martín-Peñasco

    Fotografía: Carlos Montilla

    Vídeo i disseny gràfic: Rubén Rocha

    Disseny de Llum: Ana Ugarte

    Disseny de maquillatge i perriqueria: Sergio Esche

     

     

    </h3=””>

     

     

  • CÁNDIDA

    CÁNDIDA

    Programación Principal

    SEGONA TEMPORADA

    Del 07 al 31 de març de 2019. Dj, Dv, Dss, Dg, 21 hores.

    Atenció el día 8 de març no hi ha funció.  Tanquem per VAGA FEMINISTA

    Entrades entre 8€ y 16€

    Espectacle en Castellà. Durada: 60 minuts

    comprar entradas

     

    [wooslider slider_type=”attachments”]

    SINOPSI


    Cándida és un “solo” canalla i personal en el que l’Anna conta, canta i balla la seva experiència amb els fongs vaginals.

    L’actriu, acompanyada del Joange i del seu violí, es riu del seu propi drama utilitzant tots els recursos que té al seu abast.

    Amb sarcasme i amb tendresa, amb humor i titelles, amb la seva veu i amb el seu cony, l’Anna converteix una íntima confessió en un espectacle irreverent, emotiu i alliberador.

     

    FITXA ARTÍSTICA


     

    Idea original: Vagina de l’Anna Tamayo
    Autoria i direcció: Anna Tamayo
    Acompanyament art terapèutic: Mercè Alegre
    Ajudants de direcció: José Tobella, Mercè Alegre, Raquel Loscos
    Interpretació: Anna Tamayo, Joange
    Composició i música en directe: Joange
    Assessora de moviment: Valentina Azzati

    Veu en Off: José Tobella
    Escenografia: Bárbara Massana
    Disseny d’il·luminació: Valentina Azzati
    Cartell i teaser: Núria Gàmiz
    Amb la col·laboració de IATBA (Institut d’Art teràpia de Barcelona) i Espai104.

     

     

  • MI VECINDARIO

    MI VECINDARIO

    Programación Principal

    SEGONA TEMPORADA

    Del 07 al 17 de febrer. Dj, Dv, Dss, Dg, 21 hores.

    Entrades entre 8€ y 16€

    Espectacle en Castellà.

    Durada: 90 minuts

    comprar entradas

    TRAILER


    [wooslider slider_type=”attachments”]

    SINOPSI


    Clara davant d’una cruïlla vital haurà de prendre la decisió sobre el rumb que donar a la seva vida.

    Mi vencidario és una divertida comèdia que ens mostra totes les veïnes o veus interiors que ens encoratgen i ens turmenten al llarg de la nostra existència.

    Durant la representació serem testimonis de la revolució del veïnat interior de Clara i  d’una autèntica batalla campal esquitxada d’humor i de descobriment de la protagonista. Veus amb les que totes les persones ens sentim reconegudes.

    Aquesta original comèdia inspirada en els processos de resoñució de conflictes pretén ser un cant a la llibertat i a la valentia de ser el que realment volem ser.

    ¿Creus que estàs sola?

    Escolta’t per dins

     

    FITXA ARTÍSTICA


     

    Actriu: Luz Domínguez

    Idea original: Luz Domínguez

    Co- creadors: Luz Domínguez- Piermario Salerno

    Il·luminació: Ana Donoso

    Fotografía: Paco MartinzGermán Romero

    Disseny gràfic: Nicola Marras

    Producció: Teatro del Delirio

    Distribucció: Teatro del Delirio

    Direcció: Piermario Salerno

     

     

     

  • MIRTA EN ESPERA

    MIRTA EN ESPERA

    Programación Principal

    CICLE DONA’M VEU/DONA AMB VEU

    4 dates més! 29-30 de novembre i 01-02 de desembre, Dj, Dv, Dss, Dg, 21 hores. Entrades entre 8€ y 16€

    Espectacle en Castellà. Durada: 75 minuts

    comprar entradas

    TRAILER


    [wooslider slider_type=”attachments”]

    SINOPSI


    “Mirta en espera” és un monòleg que beu del clown i el gènere musical per fer una paròdia dels contes de fades en què el príncep ve a salvar la princesa desvalguda. La protagonista vestida com a tal, repassa els clixés i trampes d’aquest tipus de relació única, respecte a la qual sembla que en aquesta societat no hi ha més alternativa de tenir.

    A través del seu relat va desmuntant també el somni de constant progrés i vida perfecta, amb el que inevitablement hem crescut a força de pel·lícules, sèries i cançons. Aquest somni que ens atrapa en futuribles altres vides. Mirta és actriu i vol viure de la seva professió i la seva trobada amb el públic es converteix en una sàtira del món artístic on moltes vegades el que menys importa és l’art.

    Al capvespre en què es desenvolupa l’obra, ha quedat amb un representant que vol que formi part de la seva nova agència. I ella, que tant ha esperat una oportunitat així, està immensament feliç davant la cita. Però en el fons, no sap si espera l’èxit o l’amor, i les històries que va relatant sobre la professió es barregen amb el desamor i els malentesos.

    Mirta viu la vida com si fos una pel·lícula … I sembla que el seu clímax està a punt de succeir.

    FITXA ARTÍSTICA


    Escrita, dirigida i interpretada per Ángela Palacios

    Ajutant Direcció: Jose Antonio Puchades Carlos Martín-Peñasco

    Fotografía: Carlos Montilla

    Vídeo i disseny gràfic: Rubén Rocha

    Disseny de Llum: Ana Ugarte

    Disseny de maquillatge i perriqueria: Sergio Esche

     

     

    </h3=””>

     

     

Abrir chat
Et puc ajudar? ¿Te puedo ayudar?
Hola!
Et puc ajudar? ¿Te puedo ayudar?