La dona que va cridar tant que es va buidar sorgeix de la necessitat de desfogar-se, netejar-se i depurar-se. Però alhora és un cant a l’esperança i un homenatge a totes les dones que lluiten per aconseguir el seu somni.
És un còctel de monòlegs on conviuen realitat i ficció. Una peça que mescla les dificultats quotidianes d’una actriu catalana amb la fictícia veu oprimida dels personatges femenins d’Àngel Guimerà.
L’Àgata, la Marta, la Blanca i la Maria Rosa (totes elles interpretades per la mateixa actriu) són les protagonistes d’aquesta història que transmet les pors, les inseguretats i els somnis de tota una generació de dones joves que busquen el seu lloc en aquest món incert que han heretat.
La dona que va cridar tant que es va buidar és un crit rabiós i esperançador dedicat a totes aquelles que no es rendeixen.
Un espectacle de Maria Ten
Assessorament de direcció: Laia Pujol i Judith Corona
Disseny de vestuari: Laia Pujol
Escenografia: Marc Velasco Soldevila
Disseny d’il·luminació: Ivet Garriga Ràfols
Imatge i disseny gràfic: Ariadna Pujol
Producció: Companyia Les Fugitives
Agraïments: Nur Costa Claret, Mireia Rey, Gina Clotet, Cristina López Palomares, Sala Siconi.
“Un exercici generós i valent. Un text potent”
(Joana Cortils- Nova veu)
“La història que explica la Maria és meravellosa, senzilla i va directe als ronyons. Però ho és també per la posada en escena”
(Martí Figueras- Núvol)
“Un brillant monòleg”
(Erola Puigsech- Espectáculos Barcelona)
“Són veus que encoratgen i necessiten ser escoltades”
(Jordi Bordes- Recomana.cat)
“Reflexions que tots/es ens fem en molt moments de la nostra vida”
(Ferran Baile- Recomana.cat)
Molt intensa. Molt viva. Molta veritat. Espectacular!
Review La dona que va cridar tant que es va buidar.