Com hem arribat a viure tan alienats del patiment de les persones que ens envolten?

S’ho pregunta l’autora d’aquesta peça, un text en el qual no falta la crítica, però tampoc una espurna d’esperança. Barcelona, amb el seu paisatge marí i urbà, pot ser un paradís i també pot ser l’infern. La misèria és com un desert que avança implacable i erosiona la vida de tothom. Aquesta peça és la crònica d’un suïcidi. Un cant a la vida i a l’amor, però sobretot una crítica social aguda i fina. Miseria és una radiografia de l’ara i aquí, és un tou de reflexions i sentiments i impulsos. És un crit, és un silenci. És una mica de llum quan tot el que t’envolta és boira densa. La vida i la mort poden ser tan accidentals com poètiques i al·legòriques.

Hi ha un home sol a l’escenari. Hi ha un home sol a l’escenari que se sent un home sol al món, també. L’acompanyem en un viatge pels seus pensaments íntims, pels seus records, les accions i la calma puntual. Miseria és una peça agredolça, que exposa amb transparència la bellesa i el dolor, l’amor i la mort.

Perquè casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú…

Firma la peça Queralt Riera, una llicenciada en direcció escènica i dramatúrgia per l’Escola Superior d’Art Dramàtic Eòlia (Barcelona) que porta des del 2017 estrenant les seves obres i de vegades dirigint-les ella mateixa en escenaris de Madrid i de Barcelona. No love No sex, Todos, Aquí, l’amor (no es per mi, va dir Medea) o Pruna (premi Adrià Gual 2019 de l’Institut del Teatre, vist al Grec 2020) són algunes de les seves creacions escèniques.

Dirigeix la posada en escena Sergi Pompermayer, un dramaturg, director i guionista que ha signat conegudes sèries i treballs documentals per a televisió, a més d’haver escrit peces teatrals com Zowie, Àngels, Refugiats, El sexe dels objectes o Cafè.