Emily és una jove que fa més d’un any que està segrestada per Harry, un home a qui els mitjans han batejat com el Monstre de White Roses, pel nom del poble on té el seu cau. Entre ells s’estableix una relació complexa i ambigua, plena de tensió, por, dependència i secrets. A través dels seus diàlegs, anirem coneixent les seves històries, les seves motivacions, les seves contradiccions i les seves emocions.
El Monstre de White Roses és una obra escrita i dirigida per Jesús Torres, que compta amb les magnífiques interpretacions de Lucía Díez i Víctor Palmero. Una obra que et farà reflexionar sobre el sensacionalisme, la manipulació mediàtica, la violència, el síndrome d’Estocolm i la identitat. Una obra que no et deixarà indiferent.
Text i direcció: Jesús Torres
Intèrprets: Víctor Palmero, Lucía Díez
Disseny d’il·luminació: Jesús Díaz Cortés
Espai escènic: Juanjo González i Carlos Brayda
Vestuari: Juanjo González
Espai sonor: Alberto Granados Reguilón
Disseny gràfic: EnBl_nco
Vídeo: Ángela Martínez
Cap tècnic: Antonio Villar
Videoescena: Antonio Villar
Producció: Iván Flores
Cicle #PONTAERI
Com les aus migratòries, companyies teatrals d’arreu del món arriben a Barcelona amb espectacles únics i efímers. Aquest cicle ens convida a gaudir d’aquestes peces singulars que travessen fronteres i aterren a la Sala Fènix només per uns dies. Una oportunitat irrepetible de connectar amb veus creatives d’altres geografies.
Aquest espectacle és part del Circuito de la Red de Teatros Alternativos .
UN CAS REAL
21 d’abril de 1993. Ohio.
“I’m here! Help!”, va ser el crit que va despertar el tranquil barri de White Roses, a Ohio, un matí d’abril. Martin Risk, el veí que va escoltar aquells crits, va començar a buscar fins a trobar d’on provenien. Martin no donava crèdit al que veien els seus ulls: aquella jove era l’Emily, l’adolescent segrestada gairebé un any enrere. Harry Coleman, un sabater conegut a tot el barri com un home esquiu però tranquil, l’havia sotmès a tota mena d’abusos, tortures i violacions al soterrani de casa seva.
Harry va passar a la història d’Amèrica com el Monstre de White Roses.
El cas de la desaparició d’Emily Dawson va donar la volta al món i va estar present dia rere dia als informatius i als diaris, inaugurant la que es coneixeria com la “dècada de les desaparicions”.
TRUE CRIME
És difícil determinar si, durant els anys 90, hi va haver un augment significatiu de les desaparicions en comparació amb altres dècades. El que sí és clar és que es van convertir en el centre d’interès de la premsa groga, que va trobar en aquestes tragèdies una mina per omplir hores d’espai televisiu. Va ser el moment en què la informació va donar pas a l’emoció.
Actualment, aquest interès pel morbós i el macabre ha evolucionat cap al true crime, que en format llibre, documental o sèrie, omple les llibreries i les plataformes de streaming.
A l’hora de crear l’univers de EL MONSTRUO DE WHITE ROSES, hem tingut en compte l’estètica de sèries com Dahmer (Netflix, 2022) o documentals de la mateixa plataforma com el que analitza el cas de les nenes d’Alcàsser, per combinar-ho amb les dinàmiques narratives de David Mamet o Eugene O’Neill. El resultat és un gènere híbrid entre el teatre i l’audiovisual que fa que l’espectador habiti una atmosfera poc habitual en el teatre.
UNA TRILOGIA
White Roses és un mirall on mirar-se. La distància que ens ofereixen els anys 90 i situar l’escena en l’Ohio llunyà ens ha permès crear un univers des de la perspectiva de l’estranyament, en què l’espectador i l’espectadora es reconeixen des d’una deformació grotesca, com diria Valle-Inclán.
La bona acollida que ha tingut la primera part en la presentació al públic ens ha animat a crear una trilogia de tres espectacles de 60 minuts. Cada obra comença i acaba amb una trama autoconclusiva i pot veure’s i programar-se de manera independent.
Tanmateix, l’exhibició dels tres capítols subratlla l’estètica televisiva amb què les tres obres han estat concebudes.
Amb El monstruo de White Roses, aprofundim en el morbo televisiu i el nostre paper davant la premsa groga; La memoria de White Roses reflexiona sobre el relleu generacional i el paper al qual queden relegades les dones quan superen els seixanta anys; i, finalment, El Fundador de White Roses desenvolupa el concepte sociològic de patriotisme i la cultura de la violència.
Comenta EL MONSTRUO DE WHITE ROSES.