Felipe Cabezas és un actor molt versàtil, com bon intèrpret de màscara amb una posició del cos ja sap definir quin personatge li dóna veu (o presència) i quina és la seva actitud, el seu ànim, la seva por… La màscara és un element aparentment pla que aparenta uns ulls o uns altres gràcoies a l’aire que imposa l’intèrpret. Cabezas, ben guarnit d’aquest element és indestructible. Meravella la seva capacitat de narar aventures sense quasi moure’s d’un pam de terra.
A Inferno, però, completa el treball de màscara amb la peripècia de Tristano Martinelli, un bufó que malda per sobreviure assolir la fama, a cops de talent, i altres vegades mostrant un orgull desmesurat i oblidar la seva sort (el pacte amb un arlequí que és com si ho fos amb un petit diable). L’infern per a Martinelli, més enllà de l’avern, és també la guerra, la gana, el pànic escènic… una mirada prou desperta de traslladar el viatge de Dante a La Divina Com,èdia, a la cronologia vital d’un home de carn i ossos.
La dificultat de la peça és donar matís a la peripècia completant-la amb els quadres caricaturescos de la màscara. I el que, per definició, és un encert, en la dramatúrgia perd massa plecs, massa matisos en la vida de Tristano. Així, es fa difícil generar una complicitat entre el personatge i el públic, tot i la insistència de l’actor que mira de trencar la quarta paret com sigui. És una peça valenta però que no sap encaixar bé la ècnica de la màscara amb la paradoxa vital d’un protagonista com el dissortat Tristano Martinelli. No deixa de ser un privilegi veure com desenvolupa l’acció a poques passes de l’última filera. Tot és a l’abast, pròxim, possible.
Deixa un comentari