Com som de resistents els humans, així ho demostren aquestes dones que encara viuen, desprès de gairebé un segle d’existència. Les dones que van viure la il·lusió d’un estat Republicà, que en poc temps es va convertir en una guerra civil, on amics, germans i cosins es barallaven entre sí.
Una guerra on l’horror, la repressió i l’infortuni acaben guanyant.
Una postguerra marcada per la fam, la por i la incultura. I finalment una vellesa en solitud o en una residència amb una pensió mísera. Amb ganes d’acabar la vida perquè ja no es vol donar més feina als fills.
Elles allà consumint-se a poc a poc, vivint hores, dies i mesos eterns, sense adonar-se que els nets, l’escolten i n’aprenen coses per un cordó umbilical invisible.
Un dia els nets s’aixequen contents perquè poden dir: avui la meva àvia ha fet cent anys!
L’Obra comença amb el personatge de la iaia, asseguda en un balancí, tot mantenint un diàleg amb un interlocutor imaginari, l’Oriol; l’infermer que té cura d’ella. Fent-li preguntes com; quan vindran els meus nets a veurem? Quan mengem? Perquè porto bolquers?
Ens anem situant en l’espai on es troba aquesta àvia i la seva solitud.
A poc a poc, aquesta àvia, va recordant passatges de la seva vida. L’actriu va assumint diferents rols de personatges que van sortint a partir d’aquests records.
En una primera escena, l’actriu es transforma d’àvia a dona jove a través d’un ball mentre sona un bolero de Daniel Santos per la ràdio. Desprès de reviure aquest record, torna a convertir-se en el personatge de l’avia, però aquest cop ha canviat de lloc, es troba davant d’una taula, amb menjar i un pitet sobre el pit. Torna a parlar amb l’Oriol, l’interlocutor imaginari, donant a entendre que és l’hora de dinar.
A mida que avança l’obra es va passant per tots els records; la infantesa es recrea amb titelles que son forquilles ganivets i tovallons. La guerra civil, comença amb un discurs de Dolores Ibárruri, la Passionaria, que realitza l’actriu. El discurs acaba amb l’himne de riego sonant en una petita ràdio que es troba sobre la taula. Amb la roba que està estesa en un fil d’estendre, l’actriu es vesteix de milicianai acaba reproduint passatges de la guerra fent una pantomima.
Finalment l’obra acaba amb la postguerra i la transició espanyola. En aquest punt, l’avia torna aparèixer tenint un diàleg amb l’actriu, jugant la meta teatralitat, fent entendre que el més important és que tot quedi a la memoria col•lectiva.
De i amb: Alba Valldaura.
Ajudants de dirección: Jordi Dueso/ Susana Borderia/ Jazmin Olave.
Disseny d’Il·luminació: Joan Grané.
Disseny de so: Arnau Vidal.
Material gràfic (fotografies): Xavi Buxeda / Marta Balaguer.
Escenografia: Alba Valldaura/ Jordi Viñas.
Producció: Xavi Buxeda/ Jordi Dueso.
Alba Valldaura executa un brillant monòleg on combina els records d’una àvia, la seva àvia, situada en una residència amb la interpretació de diferents personatges i situacions en el marc d’un discurs cronològic molt ben aconseguit i amb el recurs d’una simbologia directa i adient que posa al públic en situació davant el moment històric que es representa.
El repte se supera amb escreix perquè el treball respira en tot moment respecte i humilitat per una família, per tot un poble i per descomptat per la història que els ha acompanyat.
La Iaia és un treball de proximitat que cerca la complicitat del públic i que ha aconseguit un discurs entretingut i divulgatiu a partir d’un exhaustiu repàs documental i sonor.
Josep Puy.Diari de Terrassa.
Una gran verdad, sólo eso. No hay nada más revolucionario.
Nunci de León. Noticias Teatrales.
Alba Valldaura va protagonitzar un dels moment més agradables de la nit al Museu d’història.
La seva trajectòria vital li serveix per resseguir la història del nostre país, des dels anys 20 del segle passat fins als nostres dies, en un exercici de la recuperació de la memòria històrica de les classes populars.
A. Santamaria, Diari de Sabadell.
